Un peó d’escacs

Dissabte de llibertats recobrades al migdia. Avui és dia de celebració. Amb el mateix autoboicot subtil amb què l’interès per la neteja sobrevé al qui té un examen important o la fascinació per la literatura s’apodera de qui ha d’escriure una tesi sobre filosofia, avui no tinc ganes del que el dia marca: l’alcohol, l’alienació, l’encaix còmode en el fluir de la música. Ells ja són al vermut musical. Jo ho estiro, encara uns minuts més. He acabat La plaga blanca, un llibre preciós sobre escriptors condemnats que tenen les coses clares, que no es pot llegir sense sentir-te un immens dilapidador de fortuna. Finalment faig cas als missatges i decideixo sortir; baixo les escales tot escoltant, per primer cop a la vida, com en un rampell de set poètica, Ordre i aventura, de Mishima.

La lletra m’absorbeix. Primer penso que parlem amb un peó d’escacs. Hi ha una dama blanca, un rei ferit i pecador. I aquesta frase hipnòtica: que tota mesura ha de ser estranya al seu poder. Penso en l’arrencada de Piglia als diaris d’Emilio Rizzi: “repetía aquello que no entendía”. La frase em fa voltes perquè sé que conté alguna cosa. Dins de l’espontània hipòtesi dels escacs hi ha un consol fàcil: la mesura del rei és minsa, patètica, estranya al seu poder en la partida. A més, els escacs són ordre i aventura. Però sé que aquesta és la interpretació metafòrica fàcil, contra la qual acostumo a rebel·lar-me. El símbol simple, quasi claustrofòbic. Miro de fer passes enrere. Per què avui? Qui ha programat la festa d’avui, qui ha decidit que la llibertat es recobra com un do, i ens ha gairebé obligat a abusar-ne per deslegitimar l’infame “no en feu un mal ús”?

No es pot beure ni ballar si hi ha preguntes. Ara em sento com un peó d’escacs, lleugerament desorientat, però a qui li importa l’orientació del peó d’escacs, si només té un camí? Per què fins i tot la llibertat té aquesta aura forçada, avui? La beguda, com la música, com la festa: pura, però contamina el meu criteri. Tinc ganes de seure i treballar, ufanosament, per recordar que no lluitàvem per la llibertat perquè la desitgessim, sinó perquè era nostra. Ara vull que algú m’expliqui aquesta lletra, que em parli d’un camí d’argent sobre el mar fosc. De moment m’encomanaré a allò que els meus amics volen de mi. Però no encara.

He tornat a pujar al pis, per escriure això. Per robar-li uns minuts més a la nit avara que avui conquerirà el dia sencer. Per passar uns minuts més en aquesta frontera estranya, al caos de la taula del meu estudi, entre l’ordre i l’aventura.