Diu l’Abel Cutillas al Desànim de lucre que la farsa aquesta que la cultura no té cap altre valor que el de l’entreteniment s’hauria d’anar acabant, que caurà per si sola (aquest optimisme mai sé si comprar-li) quan la gent s’adoni que necessita el caràcter d’intervenció existencial de la cultura. Hi penso mentre llegeixo per enèssim cop que és falsa la idea que llegir ens fa millors. Tots corren a retuitejar-ho, tots per mala consciència: els qui llegeixen, per esborrar tota possible acusació d’elitisme; els qui no llegeixen, perquè hi troben una redempció gratuïta, com un do inesperat.
Però què coi vol dir aquesta frase?
No cal furgar gaire per adonar-se que sota la proclama s’hi amaga una concepció lineal del que fa una bona persona —en termes d’un sol valor. En aquest nostre país tan catòlic, aquest valor seria alguna cosa així com la pietat, l’altruisme. No faig pas broma. Quan algú us diu que llegir no us farà millors us està dient que llegir no us farà menys egoistes. I ja té raó, qui sap si us en farà més. No, llegir no beatifica. Prou que ho sé. Els exemples abunden, discutir amb la tesi fa mandrota. I amb aquesta veritable obvietat ens quedem, com si ser millor persona fos senzillament equivalent amb ser un bon devot de la religió de la pietat. Molt bé, companys. I com que aquí ningú sap res d’ètica, doncs anar tirant amb la proclama.
L’ètica tracta de la vida bona. De com viure bé. Ho cregueu o no (de fet no en teniu cap dubte!) ser millor vivint la teva pròpia vida també té valor. També ets una persona millor si entens més els altres, si tens més clar què vols, si tens referents. El llibre del Gregorio Luri “El deber moral de ser inteligente” espanta molta mandanga, quant a això. El títol és provocador però la idea de fons, convincent: sortir de l’estultícia és un deure moral.
Penseu que l’estultícia és el nostre estat natural. Educar-nos, aprendre, és terriblement antinatural, tant que fins i tot, déu me’n guard, és cultural. Però, fins al punt del criteri propi, és un deure, ni més ni menys.
Imagineu una societat romàntica, diu Luri; que es cregués això seriosament. Que digués: és un deure moral això de sortir de l’estultícia, d’aconseguir un nivell d’autonomia moral suficient com per fer-te amo de la pròpia vida, com per entendre com la vols tu. Hosti, seria una societat ben bonica. Podria instaurar una institució que ajudés, en això. N’hi podríem dir escola. I si ens creiem de debò que la intel·ligència és un deure, la podríem fer obligatòria.
Evidentment que l’educació ens fa millors. Però el truc, aquí, podria funcionar de la mateixa manera que amb la lectura: jo puc dir que l’educació no us farà millors, perquè en el sentit del nostre trampós rival, no us hi farà. En el sentit esquifit i deshidratat en què “ser millors” només vol dir ser altruistes, hi ha ben poques receptes màgiques, així que gairebé res no us farà millors. Vull dir, que ben bé feu el que vulgueu. Estimar no us farà millors, tenir pares no us farà millors, ser voluntaris amb l’associació del barri no us farà millors. No “forçosament”, com em responia el bo d’E. G. quan li vaig criticar el tuit. No hi ha res de forçós en aquest nostre món, invocar la necessitat lògica destrossa totes les inferències. La quimio no us curarà el càncer, no forçosament. Au, va. Jo li preguntaria al senyor G, o a J-C.M., si duu al seu nen a l’escola o no, ja que no el farà millor.
Els que llegim no som millors que els que no llegeixen, no patiu, no crec en maniqueismes tramposos —per si no s’entén, de fet denuncio maniqueismes tramposos. Però d’aquí a treure-li tot valor ètic a la lectura és de simple o d’acomplexat. Senzillament, sospito, és d’algú que no entén de què tracta l’ètica. I no us penseu que no té conseqüències, la fal·làcia. Perquè la nostra societat cada cop n’està més convençuda, d’això, i ens sorprèn quan algú proper a la tara mental com l’Oriol Mitjà és el més venut del país, quan el llibre esdevé, com deia el Borja Bagunyà l’altre dia, un mer token recordatori de la pandèmia. El valor de la bona literatura sembla enterrat entre tot de complexos i condescendència. Ja vaig fer un article al núvol en favor de la cultura, contra l’antiintel·lectualisme d’adolescència allargada, però en tot cas les defenses bones (les defenses millors que la meva) existeixen, ja sabeu on les trobareu. Just once more, Goethe: qui no sàpiga aprofitar-se de tres mil anys d’història, viurà a les fosques la resta de la seva vida.
Arià paco abenoza 