(No) tot el que ningú ha fet l’esforç de dir sobre el toc de queda

Al maig vaig escriure això perquè es parlava de l’ampliació del toc de queda i finalment no ho vaig penjar. A la vista dels fets penso que fa gràcia recordar que, un dia de llibertats recobrades (i aquest és el present del text, un present que engega tot seguit), la notícia va ser que el conseller Argimon ha dit que “no té la sensació” que els botellons siguin «un problema epidemiològic». Riures enllaunats i a fer una altra cosa. Com a ciutadà el millor és immunitzar-se contra aquesta hipocresia —m’han tingut en arrest domiciliari cada nit durant sis mesos adduint això, i ara admeten que el motiu era dolent. Però ara en qui penso és en el periodista que, tot cofoi, ens transmet, un cop més, la notícia del dia: la cita textual d’un cretí.  

Bé, però a algú li interessa saber alguna cosa sobre el toc de queda? Sembla ser que no. El que ens interessa, ja es veu, és saber què en pensen els polítics en base a motius foscos. Res de raons públiques: l’era de la transparència, al final, significava l’era en què el discurs polític i la notícia són u. 

És notable que això no em toca a mi i no n’he escrit durant els mesos de toc de queda per una mena de vergonya, derivada de la divisió del treball intel·lectual, segons la qual, com que jo no sóc expert ni epidemiòleg ni tan sols periodista, no hauria d’estar fent la feina de traduir les coses interessants que es diuen sobre la mesura que ens ha estat segant set hores de llibertat al dia (set? vuit?). Però com que en aquest país impera una mena de remix de:

1. la por a dir alguna cosa en contra de l’opinió general,
2. absoluta desídia,
3. falta d’incentius per dir la veritat (molt relacionat amb a),
4. precarietat (si més no, aquesta deu ser l’excusa),

doncs ningú no ho ha fet. Ho faré només per la mofa, i aquí, sense cobrar. Ni molt menys com haurà cobrat el periodista que molt amablement us transcriu declaracions de polítics i us les ven com a notícies. Aquesta és la meva web personal i per tant aixòs ho faig per amor a l’art (en realitat, per amors que sonen encara més cursis, l’amor que dóna nom a la filosofia i l’amor a la llibertat), però que consti que intentaré, malgrat això, ser tot lo rigorós que pugui.

Philippe Lemoine, magistral filòsof de la ciència, doctorand (els doctorands son sempre els bons, tingueu-ho present, els que s’ho juguen tot i no tenen futur, els que encara creuen que la seva estabilitat professional dependrà de lo bé que facin les coses), va fer un post llarguíssim que enllaço. En breu, argumentava que

—UN MOMENT PERÒ QUÈ ÉS UN FILÒSOF DE LA CIÈNCIA ARIÀ

ok, ok. També em toca explicar això. No passa res, hi crec, en el coneixement. Els filòsofs de la ciència (jo no en sóc) són gent boníssima, súper experts en ciència (no negacionistes de la ciència, sinó prou bons com per avaluar-la) que està atenta a la metodologia dels estudis científics, que es pregunta per què són fiables i com, i que s’ho prenen molt en sèrio. Comprenc que tingueu més preguntes, però the defense of the discipline is outside of the scope of this paper. Uf, salvat. 

Torno: Lemoine va argumentar, en un article llarguíssim que cap periodista català no va llegir i que us enllaço, que no hi havia cap mena d’evidència (prova, deixeu-me fer servir el false friend) que les restriccions fortes, els confinaments, tinguin gaire d’efecte. L’efecte és, en general, tan petit que no pot aillar-se en les dades (no pots veure el moment en què les restriccions s’han enfortit en les gràfiques). No obstant, “The belief that lockdowns are very effective nevertheless persists because authorities react to the same changes in epidemic conditions as the population”. Això és boníssim: les restriccions augmenten quan augmenten els contagis i per tant augmenta la por, així que la gent ja de natural vigila més. 

Aquí un resum no exhaustiu de les coses que diu:

1. Compara la gràfica de morts per milió de Suècia, que no va fer confinament ni restriccions fortes, amb la de la resta de la Unió Europea. Les gràfiques comencen amb Suècia escapada i acaben ajuntant-se.
2. Compara (de nou, morts per milió) l’estat de Georgia, que va implementar mesures molt menys restrictives, amb la resta dels Estats Units, i la diferència es revela mínima.
3. S’adona que les restriccions tenen efecte immediat o fins i tot que l’efecte és previ a les restriccions, la qual cosa apunta molt més a la por com a factor que a les restriccions en si, l’efecte de les quals, com bé sabem, hauria de tardar uns dies a notar-se. 
4. Analitza les regions del Regne Unit i troba que en totes els casos van començar a baixar just abans que el Regne Unit per fi decidís confinar.
5. Mostra un munt de casos de llocs que no han confinat i on la incidència ha baixat enlloc de seguir la línia exponencial que els epidemiòlegs sempre preveuen “si no es confina”
6. Es fixa en la diferència de restriccions entre regions d’Espanya (Madrid sent súper liberal i Múrcia sent super restrictiva) i en què no obstant, la incidència va començar a baixar alhora, a partir de cert punt de gener [això dona suport a la idea que el Nadal, que no és una mesura sinó un comportament social, una moral en el sentit etimològic de mores, un costum, va tenir molt més efecte que les mesures]

Ok, m’he cansat. Valgui això com a mostra no remunerada ni revisada. Si algú vol que escrigui bé em podeu pagar. És important, de fet, reincidir en la idea que hi ha algú que està cobrant, constantment, per transcriure-us les paraules dels ineptes i interessats dels polítics que us desgovernen. Després els periodistes es retiren i fan llibres de memòries amb títols com El camarot del capità, sense cap pudor d’identificar-se amb el poder.

Perquè, de debò, no sé en quin punt hem arribat a tolerar que les notícies siguin constantment variacions d’aquest titular:

[Càrrec polític] assegura que “[declaració que li convé fer]”.

Això no són notícies, companys. No només perquè jo les podria preveure sense preguntar (evident que els càrrecs polítics blasmaven dels botellons fa uns mesos i els treuen ferro ara*, perquè s’han de justificar), sinó perquè la feina no és aquesta, de debò. I ho sabeu millor que jo, que mai no m’he acostat a una facultat de periodisme, déu me’n guard. Si el sector està tan precaritzat que no hi ha diners per fer res més que transcriure, deixeu de firmar les notícies, automatitzeu-ho tot, doneu accés directe als polítics per fer titulars i passem al discurs directe: que escriguin ells els articles. Ens estalviarem les cometes, que no sé a vosaltres però a mi em forcen sonorament a introduir “un segon to de veu”; un que es diferencia mentalment del del “narrador de la notícia” i que destirota la sonoritat de la frase. Penseu-hi. “Penseu-hi”.

*al maig. No cal dir que els botellons tornen a ser l’enemic públic i que són l’objectiu del toc de queda, tot i ja ser il·legals com bé assenyalava Maria Vila.