The Leftovers i el silenci dels déus

El 2014 Damon Lindelof, el creador de Lost, va tornar a fer una sèrie. Encara estava afligit per un trauma que, segons va dir, l’acompanyarà tota la vida: el de la mala acullida del final de Lost. La segona creació de Landeloff, molt més breu, és The Leftovers, una sèrie sobre una humanitat que ha d’afrontar la pèrdua sobtada del 2% dels seus membres. The Leftovers va acabar el 2017, però potser és una sèrie pel confinament. 

De fet Lost i The Leftovers, dues sèries sobre situacions límits, són una mena de mirall invers una de l’altra. Les dues són enormes mystery box —presenten petits i grans interrogants a un ritme molt superior del que sembla factible esperar que puguin resoldre. A Lost, un petit grup es troba perdut en una illa enllà de tota civilització; a The Leftovers, el 2% de la societat desapareix sense deixar rastre (en un inexplicable esdeveniment anomenat Ascensió). La primera és una sèrie sobre els que se’n van i reconstrueixen allò que han deixat enrere; la segona, sobre els que es queden i han de resignificar allò que els ha quedat. La civilització, en els dos casos.  

Quan vaig adonar-me de les seves semblances vaig buscar fer de Leftovers un exercici de redempció de Lost: mirar-la com no havia mirat Lost, és a dir, tenint present que, al cap i a la fi, l’autèntic tema, i l’autèntic motiu per estimar una sèrie així, són les relacions entre els personatges, com lidien amb situacions límit, com cerquen el sentit enmig del no-sentit que se’ls estipula. Amb el temps havia après a fer les paus amb això, pel què fa a Lost, sobretot amb la primera temporada, que trobo brillant. La manera com els comportaments d’aquells desconeguts a l’illa poc a poc van cobrant sentit a mesura que coneixem les seves històries de fons; les seves graduals transformacions personals. Però això no treu res a la insatisfacció de veure-la concloure com un drama sobre la vida i la mort, quan tots n’esperàvem el tancament del thriller més llarg de la història. (I mira que això és de primer de manual d’escriptura: la teva gran resposta narrativa ha de ser-ho de la teva gran pregunta narrativa).

Us heu preguntat mai com hagués estat mirar Lost si haguéssim sabut des del minut u que el misteri era secundari, que l’autèntic tema eren els personatges i les seves relacions; el seu passat i la seva transformació?

The Leftovers, potser, intenta respondre aquesta pregunta. Perquè (ni tan sols considero això un spoiler) hom entén des de ben aviat que aquest és el tema de The Leftovers: com els nostres personatges conviuen amb un misteri que no serà resolt. Amb el qual, per extensió, també convivim nosaltres, però sense falses esperances; sense aquest anhel de rebre la solució en el proper episodi que feia Lost tan addictiu.

I la resposta? L’experiència és la mateixa. El misteri és allí. Hom pot saber que el misteri no és el centre però no per això ho sentirà així (la connexió entre l’intel·lecte i les emocions no és tan senzilla, o podríem educar el que sentim). Fins i tot si hom arriba a assimilar que no sabrem mai què va causar l’Ascensió, la sèrie produeix conscientment altres incògnites. Què amaga aquest personatge? Que li va dir la mare d’aquest altre abans de morir? Algunes d’aquestes respostes se’ns donaran, d’altres no. I la realitat és que, durant tota la sèrie, no estem ignorant que les volem per centrar-nos en l’evolució psicològica dels personatges: estem esperant-les.

Al final, la sensació és com d’haver rebut la visita d’un vell amic que ens llença centenars de preguntes mentre ens adverteix que no les hem de prendre com a tals. Que només són paraules. I procedeix a preguntar-nos: què se n’ha fet de la teva germana? El propietari de la finca on vivies de petit ha desaparegut, quan el vas veure per última vegada? Saps amb qui s’ha casat, la Joana?

Em temo que serà difícil no prendre’s això com un seguit de preguntes. El motiu és ben senzill: són preguntes. 

Potser el més filosòficament interessant, però, i que m’ha fet recordar la sèrie en aquest temps de confinament, és que no em puc creure The Leftovers. No vull dir que no em cregui el que hi passa – això és el pacte de la ficció i prou. El que vull dir és que no la trobo versemblant, que donats els seus propis paràmetres, no crec que capturi la manera que els éssers humans reaccionarien a un esdeveniment com l’Ascensió. 

La sèrie està plena d’angoixa i recerca de sentit: com trobar sentit a la vida després d’aquesta pèrdua tan inexplicable, sobtada, enorme? Com superar el dolor, com tancar el dol d’aquells a qui no hem pogut plorar, la marxa de tants, que no podem comprendre?

Trobo que aquesta pregunta té molt més sentit en l’escenari actual (en l’escenari que projecten les gràfiques, diguem, per d’aquí un o dos mesos, un escenari de sortides múltiples d’escena sense acomiadament) que en la mateixa sèrie. 

Perquè, com crec que a la sèrie s’és enormement polemitzar: la nostra vida actual, com a éssers mortals, indueix molt més al nihilisme que l’escenari de l’Ascensió. 

Potser equivoco la font principal d’angoixa vital i impulsos nihilistes, però em sembla clar que l’existencialisme angoixant, la falta de sentit, han esdevingut un tema de preocupació quan l’home ha mort a Déu.

Què és això de matar Déu? D’acord, perdoneu la grandiloqüència. Em referia, així a grosso modo, a tot allò que la humanitat ha fet que ha acabat deslegitimant els discursos que parlaven d’un sentit (i aquí les religions són el paradigma de discurs de sentit, sense ser-ne els únics exemples). Sobretot: la combinació entre l’assimilació que la Terra no és el centre i el descobriment que l’home és un animal més, el producte d’un procés cec i mancat de sentit: l’evolució. No hi ha res en el món més enllà de molècules actuant per cega necessitat. Que s’hagin agrupat en forma d’organismes conscients és una casualitat fortuita sens cap mena de propòsit ulterior —no tenim un llinatge més digne que els virus. 

Pel camí d’aquest coneixement, certament, l’ésser humà ha perdut el sentit. Sol a l’Univers, completament abandonat. I ens n’hem sortit! Per mitjà, potser, de la ceguera, o potser del vitalisme que li dóna la volta al nihilisme per anunciar que, davant la falta de sentit, l’home és lliure d’elegir-ne un.

Però ara imagineu que, com passa a The Leftovers, un dia el 2% de la població desapareix totalment, sense deixar rastre. Res més en resulta afectat: ni els cotxes que conduien, ni les cadires on seien, ni els llençols que els embolicaven. Se’n van només, discretament, els humans, amb la seva roba.

La proposta de The Leftovers, com ja he dit, és que aquesta arbitrarietat tan dolorosa fa trontollar la vida de les persones que s’hi enfronten; per exemple, fa aparèixer cultes nihilistes, el motto del qual és “res importa”.

Puc concedir aquesta mena de conseqüències, per exemple, si el 2% de la població morís en un curt espai de temps, a causa, per exemple, d’una malaltia infecciosa. I això fa actual The Leftovers: explora una hipòtesi límit que podem entendre, si la resignifiquem.

Però suposem que no és un virus, sinó, com narra la sèrie, una Ascensió el que s’enduu un de cada cinquanta terrícoles. Llavors, penso, la seva proposta s’estimba. Si demà hi ha una Ascensió, el gir filosòfic més gran que ha patit mai la humanitat (la mort de Déu) haurà estat revocat. Després de mil·lenis de dubte, sabrem que no estem sols. Els éssers humans no són senzillament cúmuls qualsevols de matèria organitzada de certa manera. Si poden ser l’objectiu d’aquella desaparició completament selectiva, és que són alguna cosa més. 

Mirem-ho d’una altra manera: avui creiem que l’univers és menat senzillament per lleis i atzar. Això és el que hi ha “a dalt de tot”: literalment ningú al volant. 

Si el 2% de la població desapareix sense deixar rastre, trencant aquestes lleis, al nostre edifici hi torna haver un tron. La jerarquia de la natura torna a tenir un espai per a un monarca. Potser una voluntat, potser un propòsit, però alguna cosa té més poder que la necessitat cega. Això és el que les religions han estat pregonant durant mil·lenis, l’afirmació per la qual han estat incapaces de reunir ni la més mínima prova. És, de fet, la falta d’esdeveniments com l’Ascensió la que, en última instància, ha assassinat les religions i els discursos de sentit. El silenci dels déus que és eixordador.

The Leftovers, que sembla una sèrie pel 2020, reflexiona sobre el dolor que causarien 150 milions de desaparicions sobtades. Durien, diu, nihilisme, dolor, confusió. Por, negació. 

Però ah, una autèntica Ascensió, una desaparició paranormal, no ens duria pas això.

Ens duria esperança.