LA FORMA QUE TÉ LA VIDA ARA.

Abans del càncer no hagués anat mai a la masia sense consens familiar. És una herència per resoldre i hi ha moltes sensibilitats en joc: a vegades, en un d’aquests terrenys hi cristal·litzen tots els conflictes dels germans, tota l’aspror d’una vida compartida com a fills. Però ja no són fills. Només són germans, i això encarcara la relació, la fa rígida, econòmica, gairebé, diria si no fes riure, professional.

L’un vol vendre, l’altre vol restaurar; ella només vol fer-la servir, tot i que és conscient que per fer-la servir s’han de prendre decisions, llençar trastos vells i inútils, comprar (i amb quins diners), etcètera. És conscient de tot això: ara com abans del càncer. Però ja no et sorprèn trobar-l’hi, un diumenge, prenent el sol. Ha comprat una tumbona. Ha comprat un microones, unes estovalles. Coses petites per les quals no demanarà diners a ningú. Ha llençat vells coixins plens d’arnes, coixins que només tenen valor sentimental dins el cap dels hereus, des de fora de la casa. Sap que al gran no li farà gràcia, però ara tant li fa. El càncer ja ha quedat enrere, però tampoc pensis que sent que hagi descobert res, o que ho faci tot des d’un agraïment quasi sacre. Només fa el que troba evident, sense manies.

És una coneguda, però no és l’única en qui ho veig. La meva àvia també ho sap. Ella no ha superat cap càncer, però els 88 anys li han ensenyat (i això que es despista tant, en altres temes). Al començament de la pandèmia, quan insistia en abraçar-me i jo m’hi negava, pedagògic, pensava que era ella que s’equivocava. Ara penso que ella ja era al cap del carrer.

M’agradaria que la mortalitat fos una lliçó per a la que no ens calguessin desgràcies. Al cap i a la fi, és el nostre coneixement més segur. Però vivim com si fóssim immortals i alhora com si fóssim infinitament fràgils, en lluita contra el risc com si de fet el puguéssim vèncer. Com si hi realment la vida fos mort o supervivència eterna. La Virginie Despentes, a Teoria King Kong, sobta (esglaia, si vols) quan diu que sí, que l’han violada, i que després d’allò ha tornat a sortir al carrer, que ha viscut exactament igual, que no s’ha deixat derrotar per la por. Jo no estic en una posició per entendre l’abast total d’aquesta experiència, però em sembla que veig el que amaga: una adscripció profunda a la vida, fortíssima, la promesa de no deixar-se esclafar pel perill. Ara vivim esperant que algú escrigui, finalment, a les parets, que aquesta és la forma que té la vida ara. Que ens queda poc, que és diumenge, que fa sol. Que hi ha una tumbona nova. 

Deja una respuesta

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s