Alcarràs, identificació, moral

Escoltar Les golfes parlar d’Alcarràs m’ha empès a escriure això. He notat que hi ha molts perfils a qui no agrada Alcarràs, per motius diferents, i m’interessen moltíssim, perquè de tots ells en trec una mirada sobre la ficció diferent de la meva. Aquí defensaré la meva amb la vehemència acostumada, però només perquè això és el que l’article demana: una tesi. En realitat, estaria ben content de debatre en quins llocs exagero o simplifico.

Gonzalo Torné, que sempre fa els millors tuits de teoria literària i els esborra tot seguit, tuitejava l’altre dia que no existien les novel·les de denúncia. El que existia, en tot cas, eren les denúncies novel·lades, que no li interessaven gens. El mateix val per tota la ficció. Si Alcarràs és una denúncia filmada, no m’interessa gens. Me la prendré seriosament com a obra de ficció, és a dir: no un pamflet moral que pretén enarborar una bandera o defensar una causa, sinó una representació de la qual la moral ha d’aflorar com una experiència en l’espectador.       

A una colla dels meus amics, els més masculins, no els ha agradat Alcarràs. L’han trobada llarga i avorrida. Una pallissa. L’Amaia (que té més masculinitat que tu i jo plegats) diu que en un documental de mitja hora expliques el problema. Em fascina això, perquè aquell documental (sobre quin problema?, el de les plaques?) a mi no m’interessaria gens. La gràcia de la ficció és que allò que mostra té un ressò moral molt més enllà del concret; a Alcarràs, les plaques (i el camp, i la vida rural) només són una premissa per posar en marxa l’engranatge de les relacions entre persones —les seves misèries, les seves petites grandeses. Em fascina, com dic, viure envoltat de persones a qui no fa ni fred ni calor la representació de la realitat si no està codificada clarament com a lluita. Primer símptoma del que jo en diré moralització de la recepció artística: quin és el missatge d’aquesta pel·lícula? Hi podíem arribar més de pressa, més netament? 

A l’Anna Pazos tampoc no li ha agradat Alcarràs. Diu (en parlarem) que és com la nostra Feria. Simon meets Simon. Ambient rural, lluita idealitzada contra la modernitat. Diu, primer, que aquesta representació de lo rural està feta per urbanites, que som nosaltres, des de la ciutat, que veiem això i ho idealitzem: com introduir l’ós als pirineus. En la discussió (interessantíssima, com sempre Les golfes) sentim la Júlia de fons donant el que per a mi és la clau: “digue’m catalana derrotada, però jo mai he sentit la meva besàvia en una pel·lícula; hi havia un dèficit de representació”. Jo, com la Júlia, vaig tenir la sensació que era la primera vegada que veia catalans al cine. I això no els heroitzava (de fet la seva moral d’esclau, que bé ha vist Dedéu, els converteix a tots en microtirants patètics o lamentables tiranitzats); això em parlava a mi, i no només d’Alcarràs, sinó del cine que havia vist sempre. No per ser urbanita (sóc urbanita des d’Igualada o què?, vosaltres jutgeu) deixava de sentir aquesta identificació, per qüestions lingüístiques i de bagatge, amb allò que la peli representava. Que no era, crec, la ruralitat; no exclusivament. (Vaig anar-hi amb l’Anaïs, natural de Balaguer i molt més habituada a aquella parla, i va tenir la mateixa sensació). Després, Pazos diu una cosa més interessant, trobo (i contrària a la primera): que com a urbanita (ella sí, autèntica), allò li queda lluny, no li interessa. Molt bé, contra gustos no hi podem discutir, i jo no sóc un jutge cinematogràfic gaire versat, però suposo que l’objectiu de la bona ficció és trascendir els particularismes temàtics per acabar capturant alguna experiència universal: aquí, la impotència contra la forma de vida imposada. La poesia ens ha llegat la lectura simbòlica de la ficció: potser Alcarràs és una altra cosa, potser la grua del final és una altra cosa. Potser per això corre tanta pressa espanyolitzar la pel·lícula… 

Pazos cita també un tuit de Pablo Muñoz que li diu “spot reaccionario de Estrella Damm”. Entenc que ha de ser una hipèrbole, perquè als spots d’Estrella Damm no hi ha escletxes i això és un dramot. Però crec que si tinc raó en el paràgraf anterior, difícilment Alcarràs pot ser reaccionària. Cinematogràficament, no es pot ser conservador d’allò que és nou, que pràcticament no existia encara. I segur que hi ha pelis de Catalunya rural, però no n’he vist, jo, als grans circuits —perdó. Políticament, tal. Moralment, la pel·lícula sí que podria ser reaccionària… si es llegís moralistament. Però és que si fem una lectura moralista de la pel·lícula, també és racista i masclista. Ja hem dit, pace Torné, que no ens preníem Alcarràs com una obra que defensa allò que representa, sinó com una ficció seriosa. Estic segur que així se l’han presa a Berlín, també. El que sí que és reaccionari és el Quimet, sens dubte. Que el puguem estimar i escarnir alhora és un triomf de la bona ficció i tot un avantatge sobre els documentals. 

El tractament dels negres, “com a paisatge”, també es comenta en el tuit de Pablo Muñoz. El mateix va dir Pablo Caldera, autor d’un llibre ben interessant sobre estètica, que em va dir que li quedava “un poco torpe la heroicidad de la tierra para quien la trabaja, después de hacer desaparecer esos cuerpos”. Confús, li vaig contestar el que per mi era una obvietat, que aquella heroïcitat no hagués tingut interès, que tot el que fes la peli més moralment ambígua la feia millor. La ficció es deu al punt de vista, i els negres tenen en la pel·lícula el paper que tenen en la vida d’aquella família; mà d’obra quasi deshumanitzada de qui ocasionalment es treu un bri d’exotisme. És racista la família? Ho és. Ho és el camp lleidetà? Ho és. Ho és la pel·lícula? Espero que s’entengui, a aquestes alçades, que aquest és el salt que trobo fal·laç. Deslliura’ns, oh Déu dels conills, de la moralització de la recepció.

Veient Alcarràs vaig pensar en aquesta conferència, on Rubert de Ventós, explicant Crexells, diu (minut 17:50) que en la nostra llengua “no tenim un colador xino” que unifiqui, és a dir, institucions centralitzadors potents, i que tenir-les és una ben digna aspiració, però “ja que no ho tenim (…) mentre som de pagès, fixa-t’hi bé i expliquem el que només saben els pagesos”. Tan lingüística com temàticament, Alcarràs sembla tenir present aquest consell. Potser li hauria agradat, a Crexells; com potser li hauria agradat a Ferrater. Una de les pàgines que més em va impactar dels assajos d’aquest últim va ser la seva sospita del que faria una eventual (aleshores encara no existent) televisió catalana pel català. Arriba a dir que ell entén que els catalans tenen dret a una tele en la seva llengua, però que, vist el que ha fet la tele espanyola amb el castellà, personalment no la desitja. Veient que Alcarràs, en molts indrets del país, ja no s’entén sense subtitular, no cal dir que anava bé. Alcarràs és el contrari d’una televisió empobridora: és llengua viva. 

Potser sí que és la nostra Feria, Alcarràs. He de dir, però, que l’argument de l’Anna a Les golfes (si passés a Castella, seria titllada de criptofeixista), tot i ser correcte, té una mica d’aires del típic “si fos un noi, que expliqués això, no ens preocuparia tant”. Jo veig la peli amb la consciència d’una assimetria de poder i de representació entre els dos pobles. Arribats a aquest punt, potser el que he de fer és llegir Feria. Fins ara he assumit que realment advocava per una re-ruralització, com ho fa la seva autora en els seus cutres escrits posteriors. Però si realment només és com Alcarràs, és a dir, que representa una situació miserable sense idealitzar-la i és capaç de despertar, fent això, nostàlgia (que no és sinó la forma que pren la bellesa que ja no podem o sabem defensar), aleshores potser Feria és, com les bones novel·les sempre, més intel·ligent, millor, que la seva autora, que les seves intencions (Torné: què importaran les intencions de l’autor!), que les seves lectures moralitzades.

En fi. A parer meu, Alcarràs fa moltes coses bé. Lingüísticament, simbòlica, temàtica. No és una pel·lícula sobre empobriment sinó sobre forma de vida, que sempre és un debat més complex. Si compreu o no compreu aquells nens, aquell ritme, aquella moral com a una representació lúcida, és cosa vostra, Però sap greu que, per una peli que parla català genuí, la trobem reaccionària. Ja és mala sort.   

Sió

Quan, finalment, després de 376 pàgines de recerca devota, Arturo Belano i Ulises Lima troben el poema de Cesárea Tinajero, el lector entén aviat que no és el que buscaven, que no ho pot ser en absolut. Fa quasi una novel·la i mitja que segueix, com hipnotitzat per la prosa, aquells dos, i els compra la obsessió amb Cesárea Tinajero, una poeta de qui esperen que sigui la “madre de la literatura mexicana”, una autora obscura de qui no s’ha trobat obra i de qui se sap que va publicar a la revista Caborca. 

I el que en troben és un poema tan estúpid que és mític, és fàcilment reconeixible. Avui l’Anaïs me n’ha regalat una samarreta i he tingut una sobtada revelació. El poema fa així:

Amadeo Salvatierra, un dels narradors més entranyables de la cinquantena del llibre, ha tingut aquest poema durant anys, però mai l’ha entès. Potser sap que Sión és el nom de la ciutat de Déu pels jueus, i si som generosos, podem suposar que ha investigat i sap que la paraula també significa “fita”, “senyal”, però no ha anat més enllà. Quan els joves apareixen, venint-lo a buscar, ell els demana ajuda: cuál es el misterio? Els pregunta. Ells diuen que es “una broma que encubre algo muy serio” i li demanen temps per pensar. Al cap d’una estona, li responen: No hay misterio, Amadeo. El poema es una broma, insisteix un d’ells: es un barco, Amadeo, sencillísimo; y el título, Sión, en realidad esconde una palabra: Navegación. Y eso es todo, Amadeo, no hay más misterio.

Un vaixell en un mar en calma, en un mar agitat, en una tempesta. “Una broma”, escriu Bolaño, i així l’he llegit, i així l’he rellegit fins que m’he mirat la samarreta i he pensat que el poema, o la broma, significava coses, i que aquestes coses tenien a veure amb la novel·la. I aquí és on m’heu de permetre d’intentar explicar la revelació. 

Potser el meu capítol preferit de Los Detectives Salvajes és el 21, en què Daniel Grossman i Norman Bolzman condueixen un Renault per una carretera mexicana. La sensació d’epifania lectora es produeix (per a mi) dues vegades al llarg del llibre, i aquesta és una d’elles. Daniel i Norman sembla que debatin ben bé sobre el tema de Los Detectives Salvajes, sobre la seva tesi, i s’acosten tant a enunciar-la explícitament que Bolaño, literalment, en mata un, l’inspirat, el fa atropellar per un camió a mitja dissertació perquè no li esclafi les cent cinquanta pàgines restants. La conversa és caòtica, inversemblant com ho són a vegades les de Bolaño per omniabarcants; sobre art abstracte, sobre Nietzsche, sobre els problemes per trempar d’un d’ells, sobre los niños de Puerto Angel. Però la cosa culmina quan, per fi, es refereixen a una escena anterior del llibre, una escena que ja té anys: Ulises Lima viatjant a Israel per a veure Claudia, de qui està perdudament enamorat, i dormint al sofà. Allí la conversa se centra. Norman ha après alguna cosa molt important de l’actitud d’Ulises (particularment del fet que plorés al sofà). Em sembla que el que ha après s’acosta molt a la moralina que Bolaño hagués posat a la novel·la, o si més no a la seva concepció dels ideals: “no se trata de los real visceralistas [la forma concreta del seu somni de joventut] sino de lo que perdemos sin darnos cuenta y podemos recobrar. Lo que perdimos, podemos recobrarlo intacto, dijo Norman”. I després: “Ulises lloraba porque sabía que nada se había acabado, porque sabía que tendría que volver a Israel otra vez. ¿El eterno retorno? ¡Una mierda para el eterno retorno! ¡Aquí y ahora! Pero Claudia ya no vive en Israel, dije yo. El lugar donde vive Claudia es Israel, dijo Normal, cualquier pinche lugar, ponle el nombre que quieras, México, Israel, Francia, Estados Unidos, el planeta Tierra”. I encara després, per si el lector pensa que aquí Bolaño parla de la força d’un amor particular, l’amor d’Ulises per Claudia, Norman aclareix: “En este asunto yo no tengo nada que ver. Claudia no tiene nada que ver. Incluso, en ocasiones, el cabrón de Ulises no tiene nada que ver. Sólo los sollozos tienen algo que ver”.

Sión! Bolaño parla de la roda del desig que només es pot recobrar tornant a iniciar el viatge (sabem pels seus contes i per les referències a Rimbaud que la idea del viatge era central per ell), tornant a crear l’ideal. I aquesta és la revelació estranya que he tingut avui: que la broma no la fa Cesárea sinó el mateix Bolaño, perquè el poema que encaixa amb la idea central del llibre (la que no hi ha res al fons de les il·lusions, que només valia el sentit que elles li donaven a la vida, el fet de fer-nos de ports en el mar agitat). Que ells creuen que el poema que troben no val res però en el fons és cruelment adequat. Ulises plora perquè sap que no es pot alliberar d’aquesta condició exposada que és l’amor, que la Claudia no serà el final d’aquesta debilitat adolescent, sinó que això és la vida. Que el desig sempre crea nous mites, noves senyals, noves ciutats de Déu. 

Que navega Sión.

contra dionís a canvi de res

Sempre passa així, i jo no acabava d’entendre per què. Algú diu que si volem que el català sigui una llengua completa hi ha d’haver també premsa de merda en català (tipus En Blau). Hi ha d’haver televisió brossa com Telecinco en català, hi ha d’haver contingut profundament menyspreable en català. Lògic, dic jo. No pas, diuen els meus amics, activistes d’esquerra, idealistes, no pas. Diuen que per tenir allò millor no tenir res. Aleshores jo m’irrito, i fins ara no sabia gaire per què. No té gaire sentit que jo, que ni tan sols suporto la majoria de la premsa convencional, em posi de costat de la premsa encara més fastigosa. Per què m’irrito, doncs? La pregunta s’ha quedat en suspens durant mesos.

Aquests dies, que trobo a faltar al meu voltant lectors de nivell, conversa literària valenta, m’ha tornat la pregunta, i m’he adonat que era precisament això que m’irritava: el contrast que pretenen establir entre la premsa brossa i la premsa convencional, com si la segona marqués algun nivell decent o redemptor pels seus consumidors. Vull dir: que aquesta gent no vol renunciar a En Blau en nom del talent i el valor: hi volen renunciar en nom de tv3

Avui he acabat Martin Eden, un llibre preciós (i parcialment autobiogràfic) sobre un noi pobre que s’educa per fer-se digne de l’amor d’una classe superior, més sofisticada, però que aviat descobreix que aquesta classe, en general, no té ni idea de res i només se sosté per una moral burgesa que és en el fons por de la vida. I m’he recordat d’una de les idees que més m’han calat de Bolaño: la idea que Dionís (la passió, la sensualitat) ha vençut Apol·lo (l’harmonia, la perfecció) i que aquells que s’oposen avui a Dionís no ho fan en nom de l’autèntic apolini, sinó en nom del recatament, del fàstic. Com dic a la meva propera novel·la: no són algú que diu, aspira a més, busca la perfecció, sinó algú que diu: ecs. 

Això és el que diuen: ecs. Ecs En Blau. I aquest fàstic és moral burgesa, és pujolisme, és en el fons la idea que tot (també la cultura) ha de ser un caldo anodí on no haguem de tastar les baixeses de la humanitat —ni tampoc els seus cims. Això és renunciar a la baixesa a canvi de res, i el que queda és un espai petit, una terra erma com la que deixa un mar quan s’enretira, delimitada per les aigües deleroses de la vida. Ho diré d’una altra manera: els qui fan culte al cos o a la música i a la droga creuen, almenys, en alguna cosa, estan seguint un impuls humà. Són dionisíacs coherents. Nosaltres, que els menyspreem però no els oposem res, que ens riem de les aspiracions terrenals com de les elevades — què som, nosaltres?

LA FORMA QUE TÉ LA VIDA ARA.

Abans del càncer no hagués anat mai a la masia sense consens familiar. És una herència per resoldre i hi ha moltes sensibilitats en joc: a vegades, en un d’aquests terrenys hi cristal·litzen tots els conflictes dels germans, tota l’aspror d’una vida compartida com a fills. Però ja no són fills. Només són germans, i això encarcara la relació, la fa rígida, econòmica, gairebé, diria si no fes riure, professional.

L’un vol vendre, l’altre vol restaurar; ella només vol fer-la servir, tot i que és conscient que per fer-la servir s’han de prendre decisions, llençar trastos vells i inútils, comprar (i amb quins diners), etcètera. És conscient de tot això: ara com abans del càncer. Però ja no et sorprèn trobar-l’hi, un diumenge, prenent el sol. Ha comprat una tumbona. Ha comprat un microones, unes estovalles. Coses petites per les quals no demanarà diners a ningú. Ha llençat vells coixins plens d’arnes, coixins que només tenen valor sentimental dins el cap dels hereus, des de fora de la casa. Sap que al gran no li farà gràcia, però ara tant li fa. El càncer ja ha quedat enrere, però tampoc pensis que sent que hagi descobert res, o que ho faci tot des d’un agraïment quasi sacre. Només fa el que troba evident, sense manies.

És una coneguda, però no és l’única en qui ho veig. La meva àvia també ho sap. Ella no ha superat cap càncer, però els 88 anys li han ensenyat (i això que es despista tant, en altres temes). Al començament de la pandèmia, quan insistia en abraçar-me i jo m’hi negava, pedagògic, pensava que era ella que s’equivocava. Ara penso que ella ja era al cap del carrer.

M’agradaria que la mortalitat fos una lliçó per a la que no ens calguessin desgràcies. Al cap i a la fi, és el nostre coneixement més segur. Però vivim com si fóssim immortals i alhora com si fóssim infinitament fràgils, en lluita contra el risc com si de fet el puguéssim vèncer. Com si hi realment la vida fos mort o supervivència eterna. La Virginie Despentes, a Teoria King Kong, sobta (esglaia, si vols) quan diu que sí, que l’han violada, i que després d’allò ha tornat a sortir al carrer, que ha viscut exactament igual, que no s’ha deixat derrotar per la por. Jo no estic en una posició per entendre l’abast total d’aquesta experiència, però em sembla que veig el que amaga: una adscripció profunda a la vida, fortíssima, la promesa de no deixar-se esclafar pel perill. Ara vivim esperant que algú escrigui, finalment, a les parets, que aquesta és la forma que té la vida ara. Que ens queda poc, que és diumenge, que fa sol. Que hi ha una tumbona nova. 

The Leftovers i el silenci dels déus

El 2014 Damon Lindelof, el creador de Lost, va tornar a fer una sèrie. Encara estava afligit per un trauma que, segons va dir, l’acompanyarà tota la vida: el de la mala acullida del final de Lost. La segona creació de Landeloff, molt més breu, és The Leftovers, una sèrie sobre una humanitat que ha d’afrontar la pèrdua sobtada del 2% dels seus membres. The Leftovers va acabar el 2017, però potser és una sèrie pel confinament. 

De fet Lost i The Leftovers, dues sèries sobre situacions límits, són una mena de mirall invers una de l’altra. Les dues són enormes mystery box —presenten petits i grans interrogants a un ritme molt superior del que sembla factible esperar que puguin resoldre. A Lost, un petit grup es troba perdut en una illa enllà de tota civilització; a The Leftovers, el 2% de la societat desapareix sense deixar rastre (en un inexplicable esdeveniment anomenat Ascensió). La primera és una sèrie sobre els que se’n van i reconstrueixen allò que han deixat enrere; la segona, sobre els que es queden i han de resignificar allò que els ha quedat. La civilització, en els dos casos.  

Quan vaig adonar-me de les seves semblances vaig buscar fer de Leftovers un exercici de redempció de Lost: mirar-la com no havia mirat Lost, és a dir, tenint present que, al cap i a la fi, l’autèntic tema, i l’autèntic motiu per estimar una sèrie així, són les relacions entre els personatges, com lidien amb situacions límit, com cerquen el sentit enmig del no-sentit que se’ls estipula. Amb el temps havia après a fer les paus amb això, pel què fa a Lost, sobretot amb la primera temporada, que trobo brillant. La manera com els comportaments d’aquells desconeguts a l’illa poc a poc van cobrant sentit a mesura que coneixem les seves històries de fons; les seves graduals transformacions personals. Però això no treu res a la insatisfacció de veure-la concloure com un drama sobre la vida i la mort, quan tots n’esperàvem el tancament del thriller més llarg de la història. (I mira que això és de primer de manual d’escriptura: la teva gran resposta narrativa ha de ser-ho de la teva gran pregunta narrativa).

Us heu preguntat mai com hagués estat mirar Lost si haguéssim sabut des del minut u que el misteri era secundari, que l’autèntic tema eren els personatges i les seves relacions; el seu passat i la seva transformació?

The Leftovers, potser, intenta respondre aquesta pregunta. Perquè (ni tan sols considero això un spoiler) hom entén des de ben aviat que aquest és el tema de The Leftovers: com els nostres personatges conviuen amb un misteri que no serà resolt. Amb el qual, per extensió, també convivim nosaltres, però sense falses esperances; sense aquest anhel de rebre la solució en el proper episodi que feia Lost tan addictiu.

I la resposta? L’experiència és la mateixa. El misteri és allí. Hom pot saber que el misteri no és el centre però no per això ho sentirà així (la connexió entre l’intel·lecte i les emocions no és tan senzilla, o podríem educar el que sentim). Fins i tot si hom arriba a assimilar que no sabrem mai què va causar l’Ascensió, la sèrie produeix conscientment altres incògnites. Què amaga aquest personatge? Que li va dir la mare d’aquest altre abans de morir? Algunes d’aquestes respostes se’ns donaran, d’altres no. I la realitat és que, durant tota la sèrie, no estem ignorant que les volem per centrar-nos en l’evolució psicològica dels personatges: estem esperant-les.

Al final, la sensació és com d’haver rebut la visita d’un vell amic que ens llença centenars de preguntes mentre ens adverteix que no les hem de prendre com a tals. Que només són paraules. I procedeix a preguntar-nos: què se n’ha fet de la teva germana? El propietari de la finca on vivies de petit ha desaparegut, quan el vas veure per última vegada? Saps amb qui s’ha casat, la Joana?

Em temo que serà difícil no prendre’s això com un seguit de preguntes. El motiu és ben senzill: són preguntes. 

Potser el més filosòficament interessant, però, i que m’ha fet recordar la sèrie en aquest temps de confinament, és que no em puc creure The Leftovers. No vull dir que no em cregui el que hi passa – això és el pacte de la ficció i prou. El que vull dir és que no la trobo versemblant, que donats els seus propis paràmetres, no crec que capturi la manera que els éssers humans reaccionarien a un esdeveniment com l’Ascensió

La sèrie està plena d’angoixa i recerca de sentit: com trobar sentit a la vida després d’aquesta pèrdua tan inexplicable, sobtada, enorme? Com superar el dolor, com tancar el dol d’aquells a qui no hem pogut plorar, la marxa de tants, que no podem comprendre?

Trobo que aquesta pregunta té molt més sentit en l’escenari actual (en l’escenari que projecten les gràfiques, diguem, per d’aquí un o dos mesos, un escenari de sortides múltiples d’escena sense acomiadament) que en la mateixa sèrie. 

Perquè, com crec que a la sèrie s’és enormement polemitzar: la nostra vida actual, com a éssers mortals, indueix molt més al nihilisme que l’escenari de l’Ascensió

Potser equivoco la font principal d’angoixa vital i impulsos nihilistes, però em sembla clar que l’existencialisme angoixant, la falta de sentit, han esdevingut un tema de preocupació quan l’home ha mort a Déu.

Què és això de matar Déu? D’acord, perdoneu la grandiloqüència. Em referia, així a grosso modo, a tot allò que la humanitat ha fet que ha acabat deslegitimant els discursos que parlaven d’un sentit (i aquí les religions són el paradigma de discurs de sentit, sense ser-ne els únics exemples). Sobretot: la combinació entre l’assimilació que la Terra no és el centre i el descobriment que l’home és un animal més, el producte d’un procés cec i mancat de sentit: l’evolució. No hi ha res en el món més enllà de molècules actuant per cega necessitat. Que s’hagin agrupat en forma d’organismes conscients és una casualitat fortuita sens cap mena de propòsit ulterior —no tenim un llinatge més digne que els virus. 

Pel camí d’aquest coneixement, certament, l’ésser humà ha perdut el sentit. Sol a l’Univers, completament abandonat. I ens n’hem sortit! Per mitjà, potser, de la ceguera, o potser del vitalisme que li dóna la volta al nihilisme per anunciar que, davant la falta de sentit, l’home és lliure d’elegir-ne un.

Però ara imagineu que, com passa a The Leftovers, un dia el 2% de la població desapareix totalment, sense deixar rastre. Res més en resulta afectat: ni els cotxes que conduien, ni les cadires on seien, ni els llençols que els embolicaven. Se’n van només, discretament, els humans, amb la seva roba.

La proposta de The Leftovers, com ja he dit, és que aquesta arbitrarietat tan dolorosa fa trontollar la vida de les persones que s’hi enfronten; per exemple, fa aparèixer cultes nihilistes, el motto del qual és “res importa”.

Puc concedir aquesta mena de conseqüències, per exemple, si el 2% de la població morís en un curt espai de temps, a causa, per exemple, d’una malaltia infecciosa. I això fa actual The Leftovers: explora una hipòtesi límit que podem entendre, si la resignifiquem.

Però suposem que no és un virus, sinó, com narra la sèrie, una Ascensió el que s’enduu un de cada cinquanta terrícoles. Llavors, penso, la seva proposta s’estimba. Si demà hi ha una Ascensió, el gir filosòfic més gran que ha patit mai la humanitat (la mort de Déu) haurà estat revocat. Després de mil·lenis de dubte, sabrem que no estem sols. Els éssers humans no són senzillament cúmuls qualsevols de matèria organitzada de certa manera. Si poden ser l’objectiu d’aquella desaparició completament selectiva, és que són alguna cosa més

Mirem-ho d’una altra manera: avui creiem que l’univers és menat senzillament per lleis i atzar. Això és el que hi ha “a dalt de tot”: literalment ningú al volant. 

Si el 2% de la població desapareix sense deixar rastre, trencant aquestes lleis, al nostre edifici hi torna haver un tron. La jerarquia de la natura torna a tenir un espai per a un monarca. Potser una voluntat, potser un propòsit, però alguna cosa té més poder que la necessitat cega. Això és el que les religions han estat pregonant durant mil·lenis, l’afirmació per la qual han estat incapaces de reunir ni la més mínima prova. És, de fet, la falta d’esdeveniments com l’Ascensió la que, en última instància, ha assassinat les religions i els discursos de sentit. El silenci dels déus que és eixordador.

The Leftovers, que sembla una sèrie pel 2020, reflexiona sobre el dolor que causarien 150 milions de desaparicions sobtades. Durien, diu, nihilisme, dolor, confusió. Por, negació. 

Però ah, una autèntica Ascensió, una desaparició paranormal, no ens duria pas això.

Ens duria esperança.

(No) tot el que ningú ha fet l’esforç de dir sobre el toc de queda

Al maig vaig escriure això perquè es parlava de l’ampliació del toc de queda i finalment no ho vaig penjar. A la vista dels fets penso que fa gràcia recordar que, un dia de llibertats recobrades (i aquest és el present del text, un present que engega tot seguit), la notícia va ser que el conseller Argimon ha dit que “no té la sensació” que els botellons siguin «un problema epidemiològic». Riures enllaunats i a fer una altra cosa. Com a ciutadà el millor és immunitzar-se contra aquesta hipocresia —m’han tingut en arrest domiciliari cada nit durant sis mesos adduint això, i ara admeten que el motiu era dolent. Però ara en qui penso és en el periodista que, tot cofoi, ens transmet, un cop més, la notícia del dia: la cita textual d’un cretí.  

Bé, però a algú li interessa saber alguna cosa sobre el toc de queda? Sembla ser que no. El que ens interessa, ja es veu, és saber què en pensen els polítics en base a motius foscos. Res de raons públiques: l’era de la transparència, al final, significava l’era en què el discurs polític i la notícia són u. 

És notable que això no em toca a mi i no n’he escrit durant els mesos de toc de queda per una mena de vergonya, derivada de la divisió del treball intel·lectual, segons la qual, com que jo no sóc expert ni epidemiòleg ni tan sols periodista, no hauria d’estar fent la feina de traduir les coses interessants que es diuen sobre la mesura que ens ha estat segant set hores de llibertat al dia (set? vuit?). Però com que en aquest país impera una mena de remix de:

  1. la por a dir alguna cosa en contra de l’opinió general,
  2. absoluta desídia,
  3. falta d’incentius per dir la veritat (molt relacionat amb a),
  4. precarietat (si més no, aquesta deu ser l’excusa),

doncs ningú no ho ha fet. Ho faré només per la mofa, i aquí, sense cobrar. Ni molt menys com haurà cobrat el periodista que molt amablement us transcriu declaracions de polítics i us les ven com a notícies. Aquesta és la meva web personal i per tant aixòs ho faig per amor a l’art (en realitat, per amors que sonen encara més cursis, l’amor que dóna nom a la filosofia i l’amor a la llibertat), però que consti que intentaré, malgrat això, ser tot lo rigorós que pugui.

Philippe Lemoine, magistral filòsof de la ciència, doctorand (els doctorands son sempre els bons, tingueu-ho present, els que s’ho juguen tot i no tenen futur, els que encara creuen que la seva estabilitat professional dependrà de lo bé que facin les coses), va fer un post llarguíssim que enllaço. En breu, argumentava que

—UN MOMENT PERÒ QUÈ ÉS UN FILÒSOF DE LA CIÈNCIA ARIÀ

ok, ok. També em toca explicar això. No passa res, hi crec, en el coneixement. Els filòsofs de la ciència (jo no en sóc) són gent boníssima, súper experts en ciència (no negacionistes de la ciència, sinó prou bons com per avaluar-la) que està atenta a la metodologia dels estudis científics, que es pregunta per què són fiables i com, i que s’ho prenen molt en sèrio. Comprenc que tingueu més preguntes, però the defense of the discipline is outside of the scope of this paper. Uf, salvat. 

Torno: Lemoine va argumentar, en un article llarguíssim que cap periodista català no va llegir i que us enllaço, que no hi havia cap mena d’evidència (prova, deixeu-me fer servir el false friend) que les restriccions fortes, els confinaments, tinguin gaire d’efecte. L’efecte és, en general, tan petit que no pot aillar-se en les dades (no pots veure el moment en què les restriccions s’han enfortit en les gràfiques). No obstant, “The belief that lockdowns are very effective nevertheless persists because authorities react to the same changes in epidemic conditions as the population”. Això és boníssim: les restriccions augmenten quan augmenten els contagis i per tant augmenta la por, així que la gent ja de natural vigila més. 

Aquí un resum no exhaustiu de les coses que diu:

  1. Compara la gràfica de morts per milió de Suècia, que no va fer confinament ni restriccions fortes, amb la de la resta de la Unió Europea. Les gràfiques comencen amb Suècia escapada i acaben ajuntant-se.
  2. Compara (de nou, morts per milió) l’estat de Georgia, que va implementar mesures molt menys restrictives, amb la resta dels Estats Units, i la diferència es revela mínima.
  3. S’adona que les restriccions tenen efecte immediat o fins i tot que l’efecte és previ a les restriccions, la qual cosa apunta molt més a la por com a factor que a les restriccions en si, l’efecte de les quals, com bé sabem, hauria de tardar uns dies a notar-se. 
  4. Analitza les regions del Regne Unit i troba que en totes els casos van començar a baixar just abans que el Regne Unit per fi decidís confinar.
  5. Mostra un munt de casos de llocs que no han confinat i on la incidència ha baixat enlloc de seguir la línia exponencial que els epidemiòlegs sempre preveuen “si no es confina”
  6. Es fixa en la diferència de restriccions entre regions d’Espanya (Madrid sent súper liberal i Múrcia sent super restrictiva) i en què no obstant, la incidència va començar a baixar alhora, a partir de cert punt de gener [això dona suport a la idea que el Nadal, que no és una mesura sinó un comportament social, una moral en el sentit etimològic de mores, un costum, va tenir molt més efecte que les mesures]

Ok, m’he cansat. Valgui això com a mostra no remunerada ni revisada. Si algú vol que escrigui bé em podeu pagar. És important, de fet, reincidir en la idea que hi ha algú que està cobrant, constantment, per transcriure-us les paraules dels ineptes i interessats dels polítics que us desgovernen. Després els periodistes es retiren i fan llibres de memòries amb títols com El camarot del capità, sense cap pudor d’identificar-se amb el poder.

Perquè, de debò, no sé en quin punt hem arribat a tolerar que les notícies siguin constantment variacions d’aquest titular:

[Càrrec polític] assegura que “[declaració que li convé fer]”.

Això no són notícies, companys. No només perquè jo les podria preveure sense preguntar (evident que els càrrecs polítics blasmaven dels botellons fa uns mesos i els treuen ferro ara*, perquè s’han de justificar), sinó perquè la feina no és aquesta, de debò. I ho sabeu millor que jo, que mai no m’he acostat a una facultat de periodisme, déu me’n guard. Si el sector està tan precaritzat que no hi ha diners per fer res més que transcriure, deixeu de firmar les notícies, automatitzeu-ho tot, doneu accés directe als polítics per fer titulars i passem al discurs directe: que escriguin ells els articles. Ens estalviarem les cometes, que no sé a vosaltres però a mi em forcen sonorament a introduir “un segon to de veu”; un que es diferencia mentalment del del “narrador de la notícia” i que destirota la sonoritat de la frase. Penseu-hi. “Penseu-hi”.

*al maig. No cal dir que els botellons tornen a ser l’enemic públic i que són l’objectiu del toc de queda, tot i ja ser il·legals com bé assenyalava Maria Vila.

Per si sospites que llegir no ens fa millors

Diu l’Abel Cutillas al Desànim de lucre que la farsa aquesta que la cultura no té cap altre valor que el de l’entreteniment s’hauria d’anar acabant, que caurà per si sola (aquest optimisme mai sé si comprar-li) quan la gent s’adoni que necessita el caràcter d’intervenció existencial de la cultura. Hi penso mentre llegeixo per enèssim cop que és falsa la idea que llegir ens fa millors. Tots corren a retuitejar-ho, tots per mala consciència: els qui llegeixen, per esborrar tota possible acusació d’elitisme; els qui no llegeixen, perquè hi troben una redempció gratuïta, com un do inesperat. 

Però què coi vol dir aquesta frase? 

No cal furgar gaire per adonar-se que sota la proclama s’hi amaga una concepció lineal del que fa una bona persona —en termes d’un sol valor. En aquest nostre país tan catòlic, aquest valor seria alguna cosa així com la pietat, l’altruisme. No faig pas broma. Quan algú us diu que llegir no us farà millors us està dient que llegir no us farà menys egoistes. I ja té raó, qui sap si us en farà més. No, llegir no beatifica. Prou que ho sé. Els exemples abunden, discutir amb la tesi fa mandrota. I amb aquesta veritable obvietat ens quedem, com si ser millor persona fos senzillament equivalent amb ser un bon devot de la religió de la pietat. Molt bé, companys. I com que aquí ningú sap res d’ètica, doncs anar tirant amb la proclama. 

L’ètica tracta de la vida bona. De com viure bé. Ho cregueu o no (de fet no en teniu cap dubte!) ser millor vivint la teva pròpia vida també té valor. També ets una persona millor si entens més els altres, si tens més clar què vols, si tens referents. El llibre del Gregorio Luri “El deber moral de ser inteligente” espanta molta mandanga, quant a això. El títol és provocador però la idea de fons, convincent: sortir de l’estultícia és un deure moral.

Penseu que l’estultícia és el nostre estat natural. Educar-nos, aprendre, és terriblement antinatural, tant que fins i tot, déu me’n guard, és cultural. Però, fins al punt del criteri propi, és un deure, ni més ni menys. 

Imagineu una societat romàntica, diu Luri; que es cregués això seriosament. Que digués: és un deure moral això de sortir de l’estultícia, d’aconseguir un nivell d’autonomia moral suficient com per fer-te amo de la pròpia vida, com per entendre com la vols tu. Hosti, seria una societat ben bonica. Podria instaurar una institució que ajudés, en això. N’hi podríem dir escola. I si ens creiem de debò que la intel·ligència és un deure, la podríem fer obligatòria.

Evidentment que l’educació ens fa millors. Però el truc, aquí, podria funcionar de la mateixa manera que amb la lectura: jo puc dir que l’educació no us farà millors, perquè en el sentit del nostre trampós rival, no us hi farà. En el sentit esquifit i deshidratat en què “ser millors” només vol dir ser altruistes, hi ha ben poques receptes màgiques, així que gairebé res no us farà millors. Vull dir, que ben bé feu el que vulgueu. Estimar no us farà millors, tenir pares no us farà millors, ser voluntaris amb l’associació del barri no us farà millors. No “forçosament”, com em responia el bo d’E. G. quan li vaig criticar el tuit. No hi ha res de forçós en aquest nostre món, invocar la necessitat lògica destrossa totes les inferències. La quimio no us curarà el càncer, no forçosament. Au, va. Jo li preguntaria al senyor G, o a J-C.M., si duu al seu nen a l’escola o no, ja que no el farà millor. 

Els que llegim no som millors que els que no llegeixen, no patiu, no crec en maniqueismes tramposos —per si no s’entén, de fet denuncio maniqueismes tramposos. Però d’aquí a treure-li tot valor ètic a la lectura és de simple o d’acomplexat. Senzillament, sospito, és d’algú que no entén de què tracta l’ètica. I no us penseu que no té conseqüències, la fal·làcia. Perquè la nostra societat cada cop n’està més convençuda, d’això, i ens sorprèn quan algú proper a la tara mental com l’Oriol Mitjà és el més venut del país, quan el llibre esdevé, com deia el Borja Bagunyà l’altre dia, un mer token recordatori de la pandèmia. El valor de la bona literatura sembla enterrat entre tot de complexos i condescendència. Ja vaig fer un article al núvol en favor de la cultura, contra l’antiintel·lectualisme d’adolescència allargada, però en tot cas les defenses bones (les defenses millors que la meva) existeixen, ja sabeu on les trobareu. Just once more, Goethe: qui no sàpiga aprofitar-se de tres mil anys d’història, viurà a les fosques la resta de la seva vida.   

Un peó d’escacs

Dissabte de llibertats recobrades al migdia. Avui és dia de celebració. Amb el mateix autoboicot subtil amb què l’interès per la neteja sobrevé al qui té un examen important o la fascinació per la literatura s’apodera de qui ha d’escriure una tesi sobre filosofia, avui no tinc ganes del que el dia marca: l’alcohol, l’alienació, l’encaix còmode en el fluir de la música. Ells ja són al vermut musical. Jo ho estiro, encara uns minuts més. He acabat La plaga blanca, un llibre preciós sobre escriptors condemnats que tenen les coses clares, que no es pot llegir sense sentir-te un immens dilapidador de fortuna. Finalment faig cas als missatges i decideixo sortir; baixo les escales tot escoltant, per primer cop a la vida, com en un rampell de set poètica, Ordre i aventura, de Mishima.

La lletra m’absorbeix. Primer penso que parlem amb un peó d’escacs. Hi ha una dama blanca, un rei ferit i pecador. I aquesta frase hipnòtica: que tota mesura ha de ser estranya al seu poder. Penso en l’arrencada de Piglia als diaris d’Emilio Rizzi: “repetía aquello que no entendía”. La frase em fa voltes perquè sé que conté alguna cosa. Dins de l’espontània hipòtesi dels escacs hi ha un consol fàcil: la mesura del rei és minsa, patètica, estranya al seu poder en la partida. A més, els escacs són ordre i aventura. Però sé que aquesta és la interpretació metafòrica fàcil, contra la qual acostumo a rebel·lar-me. El símbol simple, quasi claustrofòbic. Miro de fer passes enrere. Per què avui? Qui ha programat la festa d’avui, qui ha decidit que la llibertat es recobra com un do, i ens ha gairebé obligat a abusar-ne per deslegitimar l’infame “no en feu un mal ús”?

No es pot beure ni ballar si hi ha preguntes. Ara em sento com un peó d’escacs, lleugerament desorientat, però a qui li importa l’orientació del peó d’escacs, si només té un camí? Per què fins i tot la llibertat té aquesta aura forçada, avui? La beguda, com la música, com la festa: pura, però contamina el meu criteri. Tinc ganes de seure i treballar, ufanosament, per recordar que no lluitàvem per la llibertat perquè la desitgessim, sinó perquè era nostra. Ara vull que algú m’expliqui aquesta lletra, que em parli d’un camí d’argent sobre el mar fosc. De moment m’encomanaré a allò que els meus amics volen de mi. Però no encara.

He tornat a pujar al pis, per escriure això. Per robar-li uns minuts més a la nit avara que avui conquerirà el dia sencer. Per passar uns minuts més en aquesta frontera estranya, al caos de la taula del meu estudi, entre l’ordre i l’aventura.

Viu bé, minyó

Quan C Tangana canta Tú me dejaste de querer o Mala mujer, què fa? Parodia o reivindica l’amor romàntic i possessiu? És irònic el que fa C Tangana? No ho sé ni ho resoldré. Però surten tots els qui poden sortir a dir que C Tangana bèstia masclista, fer una mica de virtue signaling, etc. Sospito que la nostra recepció de la música s’ha moralitzat. Quan Sopa de Cabra o el Metal cantaven sobre assassinats ni tan sols es plantejaven que allò pugués tenir una lectura moral. Avui sembla que tota lletra que facis és una signatura en un manifest. No entenem que hi ha un espai amoral en el qual cantar Mala mujer i deixar que el dionisíac ens faci habitar, per una estona, aquella pell; no entenem que el món és molt més petit i perillós si no podem ni provar de cantar-ho. Hi ha un article possible sobre les causes d’això, un article que fa referència al llibre del Pau Luque sobre literatura i moral, però el deixo pendent, perquè jo vull parlar de Tipus Suite. Només diré que a) estem sobreestimulats per b) discurs polític i que c) ens falta imaginació. A partir d’aquí és connectar causes i efectes i engegar la màgia de l’especulació. 

La bona màgia. 

Tipus suite, though. Penso que el que canta Tipus suite és indiscutible. No canta, com he vist per allà, sobre el relleu generacional i l’acomodació. Canta una ideologia. Canta un gest. Contra el victimisme i els discursos buits (l’indie depriment que asseca el cervell), el narrador, fart de tota aquesta troupe (no teníem res a dir-nos), en un matí triomfal, fa un cop de cap, decideix fer-se responsable de si mateix, i se’n surt. I ara es reivindica, és clar. Si demana perdó per alguna cosa és per haver-se cregut els victimistes (potser vau veure’m convençut repetint certs arguments). Per la resta, una habitació tipus suite, una amant, penso que només està parlant d’opulència. El missatge de Tipus Suite és el del vostre pare de dretes, un missatge que fa molta més ràbia per l’emissor que pel contingut, un missatge d’apoderament:

deixa de plorar i ocupa’t de la teva vida.

I ara, la pregunta que complica la recepció literària. És evident com ho canta el narrador: sense un pèl d’ironia. Però com ho canta Manel? Està parodiant aquest senyor, se n’està rient? Estrictament, per sort, no ho podem saber —i el més interessant és que la cançó pugui jugar els dos rols, pugui reivindicar a qui vulgui que el reivindiqui i pugui servir de mofa a qui ho necessiti. Però tenim corpus previ de l’autor. Tenim pistes.

En concret, tenim A veure què en fem. 

A veure què en fem és la cançó més política de Manel, i el seu missatge és… exactament el mateix. Au, va, mereix-te la vida. Comences a entendre els pobres desgraciats que et deien que al final et tocarà aprendre a viure i a no culpar

Això és el que penso que Manel duu anys cantant. Un cant a la pròpia agència que avui sembla una traició de classe, al qual he anomenat de dretes per provocar, perquè penso que efectivament Manel té raó i l’indie depriment, independentment de la nostra ideologia, ens està assecant el cervell. I a mi tampoc em crida l’opulència ni em fa gaire enveja material l’home de la suite, però la gràcia del món és que no marca els nostres objectius; que ens dona espai també per escollir els desitjos. La insatisfacció és una benzina com qualsevol altra; el problema és creure que ens exigeix una certa actitud. Som perillosament a prop del punt en què la fe en el que es fa (l’amor propi, el treball optimista) sembla una traició de classe. El món és injust i un somriure sembla una declaració d’adhesió a tots els seus excessos. Paradoxalment, el derrotisme i la sospita de l’alegria fan el món més injust, i no pas a l’inversa.

Viu bé, minyó. Pregunta’t cada dia si ho pots fer millor.

Una literatura de piscines

La literatura nordamericana està plena de piscines. El Gran Gatsby, El nadador, contes de Foster Wallace… fins i tot a les sèries, com Breaking Bad o Euphoria, les anodines piscines clorades tenen un gran protagonisme. No és casual, és clar. Una primera realització és l’efecte innegable que produeix la seva presència en les cases dels escriptors, que no són com els llatinoamericans o els antics europeus que escrivien en petites cambres orientades a la ciutat, sinó que escriuen en grans estudis, en la tranquil·litat de les urbanitzacions, amb les piscines com a decorat. Però també parla temàticament, del que els escriptors veuen com un símbol del seu temps, d’un pensament estanc i d’un oci cosmètic i anodí; el final de la història, deia Abel Cutillas, és una mena de balneari. Piscines en la literatura nordamericana: heus ací una tesi doctoral. 

Cheever, com Foster Wallace i com tants altres exemples que no conec perquè no sóc un expert en literatura nordamericana (més aviat en piscines), havien trobat la víscera del somni americà, allà on feia aigües: el resultat homogeni de l’esforç i el treball, la recompensa, no era un plaer perillós i vitalista, com el de la cocaïna, sinó una mera tranquil·litat lleugerament estetitzada: la piscineta. 

Clar que tots ells escrivien en temps d’hegemonia americana inqüestionada. 

Però per aquestes longituds (que les latituds les compartim amb Nova York) coneixem un altre sentit de les piscines, el futbolístic. La piscina consisteix, prou que ho sabem, en tirar-se, en fingir per reclamar una atenció injusta i esbiaixar l’àrbitre (la figura del poder en el terreny de joc, el seu component més polític) en el seu favor.  

Deixeu-me fer un incís i explicar que a Arizona em van explicar que jo no era blanc. Ser blanc, allà, és un concepte socioeconòmic: per començar, demana ser protestant, però també, és clar, nacional, amb uns certs ingressos, una educació elitista, etc. Juro que vam estar una estona discutint, entre cerveses, per què jo no era blanc.

Potser ara, que ha passat els temps de l’hegemonia cultural nordamericana (i que aquesta es troba en aquella crisi populista i perillosa de les nacions deprimides, una crisi que donem per acabada però que tot just ha trobat en el covid un petit entrebanc), potser ara, deia, continuen les piscines literàries, però en forma de victimisme pícar. Al cap i a la fi això és el que fan les nacions en decadència: buscones, lazarillos i altra picaresca. Amanda Gorman té 1.6 milions de seguidors al Twitter, i els seus tres llibres han tingut edició d’una tirada d’un milió d’exemplars i han estat número 1 i 2 a Amazon durant setmanes, però es llença a l’àrea com aquell davanter argentí i baixet que Puyal ha anomenat sempre Maradona. Em temo que en els meus anys de vida mai veuré un autor català vendre tants llibres com va vendre Amanda Gorman en un parell de dies. Així que m’esgarrifa que ni tan sols Rahola és digna de traduir-la, perquè a Catalunya no hi ha ningú tan blanc com Amanda Gorman.